Shared posts
Créixer de colp
Converses de natura amb els alumnes
-Toni, no coneixem cap arbust.
-No coneixeu els esbarzers ?
-No.
- No heu anat mai a menjar mores?
- No, però a la escola de primària teníem una morera.
-Bé... Aneu a fer l'altra activitat.
LITERATURA POPULAR 2
Després d'un curt silenci Holmes contestà:
EL DMT I LES EXPERIÈNCIES EXTRASENSORIALS
 |
| La portada del disc de Jorge Ben no té res a veure amb el post, que jo sàpiga |
El primer en parlar-me del DMT va ser en Víctor Nubla; la situació era distesa, el record que me n'ha quedat, boirós. Per això fa poc vaig tornar a mirar-m'ho.
El morrió de la senyora @nuriamarinlh
Primer paràgraf, "las preocupaciones reales de la gente". Curiosament, la independència, tot i mobilitzar un milió i mig de persones en manifestació, mai no és considerada per l'espanyolisme com a una "preocupació real" del poble català. Talment com si les manifestacions, les consultes populars o els resultats clarament sobiranistes de les darreres eleccions al Parlament no hagin estat res més que un malson febril del Presidente Aznar després d'haver fet de jurat en un tast de vins. Em pregunto, doncs, quins requisits ha de reunir una "preocupació" per ser titllada de "real". Potser el fet que un dia la brossa escampada pel carrer no ens deixi caminar? Els habitants de Collblanc ben aviat podran contestar aquesta pregunta, no pateixin (pim, pam).
Segon paràgraf, "la prioridad no es hacer ahora la consulta". I doncs, en què quedem? Aquest pamflet és un "No a la independència" o un "No a la consulta"? Volen posar un morrió al poble que vol parlar amb el ximple argument que el que importa són les retallades i no la independència? I què passa si ens importen les dues coses? I si precisament volem la llibertat per espolsar-nos una part dels paràsits que ens xuclen la vida? Res, no pot ser. Si és vostè independentista, és impossible que es preocupi per cap altra cosa que no sigui la independència.
Tercer paràgraf, la "consulta pactada con el Gobierno español, legal, clara y vinculante". La Gran Estafa. La Gran Mentida. El Gran Engany. La senyora Marín sap tan bé com sabem totes les qui seguim l'actualitat política, que serà del tot impossible de pactar l'autodeterminació amb el govern espanyol. Ni amb en Rajoy, ni amb en Rubalcaba; els dos ho han deixat ben clar. I quina és l'alternativa? Rosa Díez? Va, dona, va.
Quart i últim paràgraf, "la independencia no es la solución a la crisis econòmica". Finalment, quelcom encertat. La independència no és pas la solució, és clar que no l'és. Però continuar lligats autonòmica o federalment a un Estat que porta tres-cents anys escanyant-nos econòmica i culturalment (els números i els fets canten) no és que tampoc sigui la solució; és que és una notable part del nostre greu problema. I mirar de negar les xifres, les sentències brutals, les declaracions dignes de ministres franquistes i les amenaces de militars, que de democràcia en saben tant com jo de termodinàmica nuclear, és tan espantosament ridícul com negar que la mar és plena d'aigua.
L’home del temps
Feia sis anys que es dedicava a la previsió del temps. Estudiava els models, les estadístiques i de tant en tant, a més, mirava el cel. Era hivern i feia hivern, de dies freds i ventosos amb cel clar i llum blavosa.
En aquell món, però, la previsió del temps no era només cosa de núvols i anticiclons, no se sabia ben bé com els dies, ja feia molts anys, havien decidit desordenar-se: les setmanes podien començar amb dimecres seguits de diumenges i acabar amb pesats dilluns que mai s’acabaven. L’any 1975 havia tingut una setmana sense diumenge i dos dimarts seguits, una raresa. Els dies, tot i desendreçats, havien pogut conservar els estats d’ànim que els eren propis després de segles d’ordre inalterable, s’havien endut amb ells com incrustada al nom la seva porció de paràbola anímica setmanal. Els dilluns eren dilluns, pesants i feixucs tot i no començar la setmana i els dimecres al vespre es podia sentir com tot començava a fer baixada inclús després d’un diumenge ociós. Al principi de la desordenació setmanal les consultes als gabinets de psicologia havien augmentat un 37%, el desordre s’havia encomanat a les vides dels homes i va costar uns quants diumenges a lloc que la volubilitat de l’ànim trobés un cert acomodament davant la sorpresa constant. Ara, tants anys després, els nadius del desordre ho vivien amb naturalitat.
L’home del temps estudiava les estadístiques d’ordinalitat dels dies. Rarament encertava l’ordre setmanal total, alguna cosa se li escapava a última hora i li desfeia la previsió a set dies vista però de sempre havia tingut un talent natural i en general la gent se l’escoltava, potser massa. Tres anys enrere havia viscut la seva pitjor època en percentatge d’encert, s’estava separant.
Aquell any els dijous havien resultat els més mòbils, no havien seguit un dimecres des de març i només en una ocasió havien precedit un divendres. El dijous d’aquella setmana resultava francament difícil de situar i feia estona que es barallava amb les estadístiques i l’instint. No veia el dijous, enlloc.
L’home del temps es va aixecar de la taula de l’estudi i dempeus es gratava el cap. Feia ben bé dues hores que remenava apunts i calendaris antics buscant un lloc pel dijous. A primera hora l’havia vist claríssim entre dissabte i dimecres, cosa que hauria fet un final de setmana prou amable anímicament, però després d’acabar-se una tassa de cafè infecte reescalfat del dia abans l’havia perdut de vista. Havia intentat moure els altres dies pensant que potser canviant el dilluns pel diumenge la previsió quadraria. No funcionava, la resta de la setmana era on havia de ser.
Va fer les cinc passes que el separaven de la butaca orellera del costat de la llibreria de l’estudi i s’hi va deixar caure. Era una butaca gran, massa, com per un cul i mig i entapissada de verd fosc. Feia dotze anys que la tenia i s’hi asseia només en casos d’emergència, normalment la cadira de l’escriptori ja feia el fet. Tres anys enrere s’hi havia arribat a adormir amb estadístiques i previsions fallides a una mà i els papers del divorci a l’altra.
Dimarts, dilluns, diumenge, divendres, dissabte i dimecres, així veia l’ordre setmanal. A mesura que passava l’estona menys li importava el lloc del dijous. No hi havia espai, no hi cabia, era així. Aquella setmana un dijous imprevist apareixeria entre els dies que fos com una calamarsada a mitja canícula. Fins i tot podia ser que, com trenta-cinc anys enrere, la setmana que intentava ordenar tingués dos dimarts. Una raresa tal no l’havia previst mai ningú i potser després de tant temps tocava, no es podia saber.
L’home del temps jeia encara a la butaca verda mentre recuperava a poc a poc la calma un cop assumida la manca de dijous. Pensava, només per riure una estona, que potser aquest era el nou ordre de les coses: d’ara en endavant les setmanes tindrien només sis dies i la gent tornaria a omplir els gabinets psicològics com al principi del desordre duts pel desànim de perdre un dia cada setmana, sobretot si el que desapareixia més sovint era un divendres o un dissabte. Les setmanes sense dilluns es respiraria un aire més clar i les setmanes sense diumenge semblarien llarguíssimes. Potser inclús al cap dels anys es perdria un altre dia, i un altre i un altre, i en un parell o tres de segles les setmanes serien d’un dia. Un sol dia que contindria tots els estats d’ànim setmanals concentrats i remenats on, potser, el que es desordenaria serien les hores i els dies podrien començar amb el sopar seguits d’una becaina i acabar amb un cafè i un suc de taronja.
L’home del temps es va aixecar i va anar a seure a la cadira de l’escriptori. Va engegar l’ordinador, va obrir el correu i va escriure l’adreça de la secció de cronometeorologia on sempre enviava les previsions. Va deixar l’assumpte en blanc i al cos del missatge hi va escriure un escuet “Demà serà dimarts. Salut.”
Es va aixecar, va anar a la cuina, va engegar la cafetera i es va fer un suc de taronja. Eren les deu de la nit.
La manipulació lingüística del PP no fa riure
Filologia
El filòleg alemany Wilhelm Meyer-Lübke va situar el català en el subgrup de llengues gal·loromàniques, mentre que l’hispanista Ramón Menéndez Pidal sostenia que se l’havia de considerar com una llengua més del grup iberoromànic.
La polèmica, que va entretenir els científics de la llengua durant unes quantes dècades, va semblar que trobava una sortida quan uns quants investigadors van proposar que la llengua catalana era una “llengua pont”, que no es podia encabir del tot en cap dels dos subgrups.
Els filòlegs discutien sobre l’adscripció de la llengua, des de la perspectiva científica, però no es posava en dubte el domini lingüístic. Hi ha un mapa molt conegut que fa anys i panys que ens ens havíem après on queda molt clara a quines àrees del món el català existeix com a llengua viva.
Política
Però ara els polítics del PP han fet un pas molt agosarat: al català que es parla a l’Aragó se’l deixa d’anomenar pel seu nom i se’l qualifica, mitjançant un ardit tan rocambolesc com repugnant, amb unes sigles absurdes (LAPAO).
No és un acte banal. El govern dretà dels valencians amenaça amb tot de revenges si no ens referim a la “llengua valenciana”. I a les Balears, el govern d’ultradreta que hi ha insisteix a proclamar que les variants illenques no formen part del català i tracta a cadascuna d’aquestes concrecions com un cas propi.
Abstracció i concreció
Al Partit Popular li importa un rave que al batxillerat ens ensenyessin la distinció de Ferdinand de Saussure, considerat com el “pare de la lingüística moderna”, entre “langue” i “parole”, una visió dual que ha permès treballar a partir de la consideració que una llengua és una abstracció que es concreta en variants dialectals.
Jo parlo barceloní. Però no se m’acudeix pensar que no parlo català.
La decisió de la política contra la ciència podria ser un acte d’ignorància que faria riure però, per desgràcia, és la disfressa d’un atac descomunal que pretén desmuntar amb lleis una realitat viscuda.
Potser els preocupa l’efervescència independentista i alcen aquestes muralles com a protecció però només demostren que són molt necis.
No hi ha gairebé cap possibilitat que els Països Baixos i Flandes formin mai un sol Estat però als mapes de la llengua neerlandesa s’hi dibuixen, sempre, sense cap mena d’equívoc, aquests dos territoris, perquè la divisió política no coincideix sempre amb el domini lingüístic. Així de simple.
La decisió d’eliminar el català d’Aragó, del País Valencià i de les Illes és la prova definitiva d’una altra voluntat poc dissimulada: convertir el català en un patuès domèstic que subsisteixi sense cap mena d’obligació de ser comprès (per això necessiten liquidar la immersió a l’escola).
Contradicció
La maniobra és tan patètica com si algú pretengués afirmar que al país llargarut dels Andes es parla “xilè”. Els mateixos que no dubten gens ni mica de la unitat de la llengua castellana neguen la unitat de la llengua catalana i, encara més, asseguren que aquesta llengua en realitat no existeix.
No és una acció solitària. Forma part d’un conjunt de manipulacions gairebé de la mateixa dimensió: titllar de nazis els que protesten, acusar els parlants d’una llengua amenaçada de ser ells mateixos una amenaça i anomenar les coses de maneres enrevessades que impedeixin la seva comprensió o que dissimulin els seus atributs.
Canviar la realitat
A Sud-àfrica, durant el règim de l’apartheid, els ciutadans negres no podien votar perquè no eren súbdits del país on vivien sinó, se suposava, d’un seguit de bantustans, entitats independents que no eren res més que una argúcia legal per deixar fora del sistema a la majoria de la gent. Es va construir una altra realitat de manera artificiosa i s’intentava que s’ajustés a la veritat.
A totes les confrontacions en què un grup pretén liquidar-ne un altre se sol començar amb un esforç d’aquesta naturalesa. La campanya de propaganda anti-jueva de l’autèntic partit dels nazis va anestesiar la resistència moral dels alemanys. Els mitjans de comunicació serbis van anorrear les altres cultures de l’ex-Iugoslàvia abans que arribés l’hora de les armes i a Rwanda la ràdio va servir per tractar els tutsis d’escarabats durant molt de temps, abans que la matança de l’any 1994 es concretés en la forma de matxets i bombes incendiàries.
Ja sé que no es poden fer comparacions sense córrer el risc de crear un malentès. És evident que, per ara, no ens han dit “escarabats”. Però el que m’interessa observar en aquesta reflexió és la utilització de la manipulació lingüística per intentar establir una altra realitat. I, en aquest punt, em sap greu, hi ha comparacions que sí que es poden fer.
S’escampa l’odi, hi ha mitjans de comunicació que ens acusen de gairebé tot per ser qui som o per proposar-nos de viure sota una altra forma jurídica (un Estat propi). I alguns d’aquests mitjans pertanyen a empresaris catalans i el seu director s’ofèn quan se li recorda que les portades del seu pamflet (no en vull dir “diari”, ho sento, no ho faré) són tramposes i enverinades.
La Catalunya irreal
El Partit Popular amaga la realitat amb jocs de mans lingüístics i ho fa de manera constant i intencionada. L’últim exemple l’ha donat la dirigent del partit a Catalunya. Quan el Tribunal Constitucional ha decidit suspendre la Declaració de Sobirania del Parlament, Alícia Sánchez-Camacho ha dit que, amb aquesta decisió, s’ha donat la veu a “la Catalunya real”.
No és una mera frase patètica. És el reflex d’una convicció. O sigui que la “Catalunya real” no és la que s’expressa amb una votació democràtica i escull els diputats al Parlament (com va passar a les eleccions del mes novembre), el país “real” no és el que sorgeix de les urnes… Per al PP, també per al PP català, la democràcia no és real, la voluntat dels ciutadans no és real.
Perquè l’única realitat és la que ells pretenen construir amb les seves argúcies, la que ells recreen cada dia des del laboratori de la seva malaltia fantasiosa.
Molta calma
La llei que qualifica el català com a “lapao” ha suscitat moltes rialles i, en general, les reaccions s’han orientat cap a l’humor. Ens convé, per asserenar els ànims. Fem ben fet de prendre’ns aquesta broma amb sentit de l’humor i estic d’acord que conservar la calma és primordial.
Però “això del lapao” no és una broma sinó un altre símptoma d’un procediment aberrant, és una altra prova de la tossuderia d’un partit polític que continua la seva progressió cap a l’extrema dreta i cap al nacionalisme d’estil serbi per intentar fer-nos creure que les coses no són com són sinó com ells diuen que haurien de ser.
Podem riure tant com ens plagui però anem amb compte. Si continuen així, els dirigents del PP podrien acabar un dia davant d’un tribunal penal internacional. Espero que no passi mai perquè voldria dir que el seu “esperit genocida” s’hauria concretat en alguna cosa més que la perversió del llenguatge. Però anotem el moment per si de cas, perquè potser caldrà tenir una història dels fets “reals”, no fos cas que perseverin en aquest intent barroer de fer passar bou per bèstia grossa.
On és en realitat la quinta forca?
Quan una cosa o un lloc està molt lluny, diem que està a la quinta forca. Però on és en realitat la quinta forca?
A principis del segle XIX hi havia quatre forques a Barcelona. Les forques estaven situades a les quatre vies d’accés principals a la ciutat. Eren un clar senyal per als visitants que en aquell indret els crims es castigaven. Els condemnats hi penjaven uns quants dies per donar exemple.
Inicialment hi havia quatre forques situades al pla del Palau, al portal de Sant Antoni, al pla de la Boqueria i a l’actual emplaçament de la Creu Coberta, a Sants. Més endavant es va decidir instal·lar-ne una altra al camí que portava cap al Vallès, al turó de la Trinitat.
Aquesta cinquena forca estava tan apartada del nucli de la ciutat que els barcelonins la van adoptar com a expressió de llunyania.
Les forques es van utilitzar fins a l’abril de 1832.
CORTIJO, Dani. Altres Barcelones. «La quinta forca», 2 de febrer del 2010.
HUERTAS, Josep M. Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 2006.
Imatge: Flickr.
The post On és en realitat la quinta forca? appeared first on Curiositat.cat.
Diablo III for PS3 Now Available for Preorder
PlayStation gamers, prepare to confront the Lord of Terror! Select retailers are now taking preorders for the PS3 version of Diablo III. Check out the full announcement and visit the official website for more information, including details on the exclusive preorder bonus: the Infernal Helm.
Which are You?
Submitted by: Unknown
Tagged: businesses , bosses , leaders , monday thru friday , g rated Share on Facebook
L’AVE a Barcelona: una sola cosa bona
El dimecres 27 de març vaig agafar l’AVE/Avant de Girona a Barcelona. Aquestes són les meves impressions.
Una cosa bona: el trajecte de l’estació de Girona a Barcelona-Sants es pot fer ara en 37 minuts. Comparat amb el servei hindú que fins ara ens oferia RENFE (1h 20 min per fer 100 km), això és un gran avanç. Estic segur que molta gent tindrà una millora en la seva qualitat de vida per uns desplaçaments més curts.
Dit això, no fem com els polítics i ens quedem amb la dada positiva. Analitzem una mica més la situació.
La nova estació de tren de Girona, a banda d’haver destruït tot un barri, és una estructura mastodòntica i totalment sobredimensionada. És una mena de caixa blanca oberta, amb l’accés al segon pis i l’andana a la planta baixa. L’espai ha estat tan ben dissenyat que quan passa un tren i no para, el soroll és tan eixordador que la noia del control d’accés (dos pisos més amunt de la via) ha de deixar de treballar perquè qualsevol conversa es torna impossible. A més només hi ha una escala mecànica per sentit, i quan el tren arriba i baixa la gent, cal fer cua per poder pujar.
Els trens són molt moderns. Moderns per l’any 2000, clar: no hi ha Wifi, no hi ha endolls, i per si fos poc els mòbils no tenen cobertura durant part del trajecte. Ignoro com són les coses a la primera classe, però a la segona el servei és força deficitari.
I com que no podem oblidar que és un servei públic espanyol, al meu trajecte de tornada vam sortir amb 12 minuts de retard. Per sort ens van entretenir amb el servei de megafonia, que ens anunciava que “no hace falta que hagáis los cristales de la unidad cinco” i “repasad bien los asientos por si hay miajas de pan“. Com s’ho van fer per confondre un tren ple de passatgers amb un que s’havia de netejar? Ho ignoro.
Però si ho veiem amb una mica més de perspectiva, 37 minuts per un trajecte de 100 km són molts per una suposada “alta velocitat”. De fet només arriba als 200 km/h durant un tram molt curt. A més no són 37 minuts reals, perquè cal sumar-hi el temps del control d’equipatges, el control d’accés i tot el recorregut per l’estació nova, i que les taquilles deixen de vendre bitllets 10 minuts abans de la sortida.
Per tant calia tota aquesta infrastructura? No hauria estat més fàcil desdoblar la via convencional per permetre un trajecte de 50 o 55 minuts a Barcelona? I amb els 12 euros del bitllet, en fem prou per mantenir la instal·lació? Era necessari gastar-se milers de milions d’euros, destruir barris i termes municipals sencers, afectar espais naturals, rieres i cases, etcètera? No ho veuen els polítics de la foto d’innauguració que han fet una obra mastodòntica i un servei impagable amb els diners de tots? Quan ens demanaran disculpes? Quan marxaran a casa seva?
Un peresós, un colibrí i Artur Mas entren en un bar i…
Durant els crèdits inicials de la pel·lícula “La vida de Pi”, quan s’explica amb imatges la col·lecció del zoo de Pondicherry que regentava el pare del protagonista, el director Ang Lee ha volgut aplegar en un mateix pla el moviment feixuc d’un peresós i l’aparent quietud d’un colibrí. Com se sap, aquest ocell sembla que no es bellugui quan bat les ales a una gran velocitat, entre quinze i vuitanta cops per segon.
És un contrast molt obvi però molt potent. La lentitud del peresós, al costat de la rapidesa del colibrí, ens regala una visió que té a veure amb el contingut de la pel·lícula i esdevé una proposta honesta sobre la capacitat d’elecció. De fet, com saben els que ja han vist aquesta pel·lícula o han llegit el llibre en què es basa, a “La vida de Pi” hi ha dues històries i nosaltres podem triar quina ens agrada més… o quina ens convenç.
Ens passem la vida escollint. Sovint, són eleccions duals: o això o allò. Què t’ha agradat més, el llibre o la pel·lícula? Vet aquí una pregunta freqüent quan un llargmetratge parteix d’una obra escrita. És una pregunta amb trampa, esclar. Tot sovint, la pel·lícula i el llibre són obres diferents. En el cas de “La vida de Pi”, recordo que el llibre em va interessar. La pel·lícula m’ha fascinat.
Però no he encetat aquest apunt per compartir amb ningú les meves preferències. En canvi, voldria rumiar una mica sobre les tries que fem.
El diari “Ara” explicava fa pocs dies quines raons podem tenir per quedar-nos amb el servei de missatgeria WhatsApp o per adoptar Line. En un cas hi ha un petit cost i en l’altre no n’hi ha cap però el consum de bateria és més alt. Què prefereixes? Pagar una mica o recarregar més la bateria del teu ordinador de butxaca?
Hi ha moltes situacions semblants. Gairebé cada dia ens sentim impel·lits a prendre decisions que tenen a veure amb una elecció. La jaqueta rosa o la verda és la tria de la Muriel, la filla d’uns amics, i son pare ho explica al Facebook sense manies. Em quedo a Jazztel o accepto una oferta interessant d’Orange és una tria personal que he hagut de fer.
Però n’hi ha de més sofisticades: Quina carrera estudies? Deixes una empresa on has passat deu anys? Canvies d’ofici? Acceptes aquest encàrrec o el refuses, encara que els diners t’anirien bé, perquè no et sembla que s’ajusti al teu perfil? Cada dia.
De tant en tant, la tria no és gens banal. Fins i tot és radical. Em ve al cap la imatge del partisà croat Stjepan Filipovic mentre els soldats alemanys que l’havien capturat li posaven la soga al coll, el 22 de maig de 1942, a Valjevo.
Hauria pogut reaccionar de moltes maneres però va triar d’alçar els braços i llançar una proclama a favor de la llibertat. És en aquesta actitud que l’ensenya l’estàtua on se’l recordava, com a heroi, a la mateixa població on va morir (l’escultura no hi és, des de 1991).
És evident que no es pot comparar una decisió que es pren quan ja saps que et penjaran amb les eleccions quotidianes però el fet substancial és el mateix. Fins a un cert punt, som lliures i escollim.
Ara bé, hi ha ocasions en què aquesta possiblitat queda molt desdibuixada. Pot prendre una decisió el govern català quan rep pressions d’un Estat que deixa clara la seva intenció d’anorrear la llengua i la cultura? Pots negociar amb algú que t’ofega, que pren decisions que impedeixen que regulis la teva economia mentre se’t limita l’accés als fons que necessites? Pots arribar a acords amb algú que engega una guerra bruta i t’amenaça amb dossiers inventats si no t’ajups sota el fuet amb foll oblit de la raó que tens?
És legítim que el govern de l’Estat et faci saber que la situació de la teva economia dependrà dels pactes que tu, de manera legítima, vulguis establir? Si pactes amb aquests, t’escanyo. Si pactes amb mi, permetré que sobrevisquis.
No, em sembla que no. Això no és decidir. Això és gairebé com tenir la soga al coll. Pots alçar els braços o et pots rendir, no hi ha gaire més opcions.
Ara mateix, el president Artur Mas, el primer president de Catalunya que anuncia la seva intenció de començar un procés per aconseguir que Catalunya tingui un Estat propi, no es troba entre dues aigües, com deia un diari català a la seva portada (i avui diu encara el mateix perquè avui és un d’aquests festius en què no s’imprimeix la premsa).
Perquè fos així, totes dues aigües haurien de ser proporcionalment elegibles amb el mateix grau de llibertat. Si et trobes agenollat davant d’algú que et posa una pistola a un pam de la cara, no estàs entre dues aigües.
El diari que va fer aquesta portada es va equivocar, va regalar un axioma fals a l’Estat que juga brut, segurament sense voler, sense pensar-hi prou.
En realitat, el president Mas, en aquesta situació, només pot decidir entre dues possibilitats: moure’s amb una lentitud extrema i, com el peresós, bellugar primer una extremitat i, quan ja sigui a lloc, bellugar l’altra… o bé, com fa el colibrí, moure’s tan de pressa que faci ben bé la sensació que s’està quiet, impertèrrit en un mateix punt mentre bat les ales molts cops per segon. Què preferim?
FONTS IL·LUSTRACIONS:
http://www.awardsdaily.com/blog/life-of-pi-opens-a-window-to-heightened-reality
http://photosofwar.net/war-photos/stjepan-filipovic
http://www.elperiodico.com/es/ext_resources/portadas/cat/20130328.html
NOTA:
Naturalment, el títol d’aquest apunt parteix del llibre “Plató i un ornitorinc entren en un bar…“, que em va distreure força ara deu fer tres o quatre anys.
Look, evolution, everyone has trouble staying motivated...
Look, evolution, everyone has trouble staying motivated sometimes. But when that happens you should probably just take a walk or something; don’t force yourself to make softshell turtles when your heart obviously isn’t in it.
"El talent", de Jordi Nopca
COM QUI NO VOL LA COSA
Ressenya publicada a la revista Quadern, núm. 189, febrer/març 2013.
Francesc Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver foren tres sabadellencs que, tot barrejant ironia i surrealisme (un inconcebible terme mitjà entre noucentisme i avantguardes), van dinamitzar i dinamitar el panorama literari català, tant en teatre com narrativa i poesia. Amb el seu posat de gentlemen burletes i penques, la seva peculiar obra ens queda més com un estat d’ànim que no pas com uns textos imprescindibles, testimonis de la recerca d’una sortida al cul-de-sac cultural i social de l’Europa d’entreguerres.
Jordi Nopca (Barcelona, 1983), periodista cultural, debuta en la narrativa amb El talent, i rere el seu posat d’intel·lectual modern i urbanita amaga semblances amb l’esperit punk il·lustrat dels tres esmentats. Sota l’aparença naïf i desenfadada, fent servir materials d’enderroc literari, Nopca assaja una obra més profunda del que aparenta, en què prova de construir un artefacte literari en consonància amb els temps que li ha tocat viure, un altre cul-de-sac cultural i social en què el postmodernisme ho ha confós i ho ha esbarriat tot. La recerca el porta a voler satisfer les necessitats lectores del públic amb una mica de criteri: reconeixement, entreteniment, pensament. I el resultat no és el terme mitjà entre el best-seller i la novel·la d’idees, però s’hi acosta. El talent esdevé la síntesi dels referents bastards i prestigiosos amb què ha crescut l’autor: Boris Vian, Ramon Llull, música pop alternativa, cinema, còmics... Tot plegat entra en el còctel i ajuda a matisar els sabors. De fons, però, ens queda un regust fort, de bon cos, d'intencions, que suren amb destresa i eficàcia.
Els protagonistes, en Marco i la Júlia, somnien amb la posada en marxa d’un petit segell editorial que els doni prestigi i diners a parts iguals, els dos pols oposats de la literatura actual. Per això roben el prototip d’un giny que detecta el “talent literari”, aquest immaterial que els ha de descobrir els escriptors del futur. Durant una setmana, però, emprendran un viatge que es torna fugida quan descobreixen que un editor amb comportaments mafiosos els fa perseguir i assassinar, tot passant per Lisboa, Cotlliure i Barcelona. Aquest argument, barreja de ciència-ficció i thriller, li permet alçar un edifici que fa trontollar constantment la versemblança del lector, però que li ofereix gaudi, ironia i sarcasme a dojo. El talent, per damunt de tot, és un llibre divertit i intel·ligent, sense que una o altra característica sigui més important. Cal deixar-se dur per la proposta perquè vagi quallant la sensació que el despropòsit inicial té un propòsit final.
Com a gran lector que aparentment sembla ser, Nopca es permet opinar, parlar i jugar amb tot de referents diversos. I d’altra banda, el joc també afecta el seu treball: en diversos moments interpel·la el lector, ensenya el llautó, el cartró-pedra, un recurs que arriba al seu zenit amb l’aparició d’Aristòtil, “pare” de l’estructura analítica de la narrativa, descontent amb com l'autor ha enfocat l’escriptura d’un capítol: “Puc acceptar que una comèdia esbojarrada com aquesta contingui diàlegs extravagants. Puc acceptar també que hi hagi alguna situació que no tingui cap mena d’ethos. (...) Allà tot es resolia amb eftychia. Alegria, vull dir.” L’alegria, però, s’acaba amb l’arribada a Barcelona, el topall de la realitat, que s’imposa a l’última part, “Balzac-lona”, un joc de paraules que també deixa entreveure un dels elements que Nopca exigeix com a lector i escriptor. “El realisme acaba amb tot: amb les il·lusions, amb el desig, amb els colors llampants, amb les revelacions inesperades...”. El món adult que eludeix en Marco comporta “(1) desenganys; (2) rutines impossibles d’esquivar; (3) piques embussades per fulles d’enciam; (4) patologies mentals; (5) sexe a hores convingudes; (6) recerca histèrica del benestar”. Ergo, per a en Marco i la Júlia, muntar Edicions del Cocodril és el mateix que per a en Jordi Nopca escriure El talent o per a nosaltres llegir-lo: un entreteniment de primer ordre (perquè ens obliga a deixar de banda coses més serioses i importants, però també més avorrides) que no ha de renunciar a l’exigència perquè no caigui en la vulgaritat, que no ens faci adonar-nos de la pèrdua de temps que ha suposat. Una actitud juvenil, vital, quasi adolescent, que traspua en l’entusiasme de l’obra de Nopca.
Cal recomanar la frescor d’El talent no pas perquè sigui cap obra mestra, ni perquè canviï la literatura catalana, sinó per la sensació d’estar viu mentre es llegeix, per l’hàlit de psicodèlia pop, perquè les aventures d’en Marco i la Júlia estan narrades amb nervi (la persecució pels carrers de Lisboa, per exemple) i per ocurrències i jocs de paraules que poden fer trencar de riure per l’insòlit de trobar-se-les de cop i sobte, com quan diu que “llegir tot el dia passa factura i engreixa («Més llibres, més lliures!»)”, i al peu de pàgina ens indica que una lliura equival a 453,59237 grams. Una agudesa que defineix el talent especial de Jordi Nopca.
David Madueño Sentís